UN HOSPITAL DIFERENT

Son las 3 de la tarda. Estic en un passadís D'urgències del hospital. No hi ha boxes lliures. Tarda de diumenge. Tot col·lapsat. Els infermers/res no donen a la bast. Bona coordinació, però falta de mitjans. No es culpa seva.

No busco culpables.

Des-de la ca-milla estirada, amb una cefalea tensional que no me deixa des-de fa hores i per la qual m'han derivat a aquest hospital per un tac, tanco els ulls per mitigar una mica el dolor que s'incrementa amb les llums potents del passadís. Peró no puc tancar les orelles.

Crits, paraules altes, ordres des-de la punta d'un passadís al altre. Converses entre infermers, metges, amb els pacients amb un to massa alts per el meu malt de cap.

No jutjo. Ells fan la feina el millor possible. Ell fan el que els hi han ensenyat a la facultat de medicina...cura i atenció de les malalties físiques. Han de fer tot el possible per atendre bé als pacients i les seves en-fermetats físiques.

El passadís un túnel del metro de Barcelona. Me sento observada per tothom qui passa, ningú me pregunta en cap moment, durant 4 hores que hi vaig estar, com me sentia o si necessitava res. No culpo a ningú. Bastanta feina tenían amb la gent que arribava malalta.

I vaig començar a imaginar un hospital diferent: On el silenci era la música que tocava entre les parets D'urgències, i només paraules murmura’ns i converses fluixetes se sentíen amb els pacients. On les ordres es donaven acostant-se a la persona, sense crits, sense estridències. La feina es feia igual, però el resultat era molt diferent. On no hi havia ca-milles en els passadís, i la gent no se sentia observada, desatesa, indefensa.

On L'intimidat prevalia per sobre de la mal.laltia. On el meu esperit descansava en tranquil·litat, esperant el resultat de les proves, o la visita del metge, sense llums esgarrifoses que ferí-en els meus ulls dolorits, o els meus oïdes col·lapsats. Només sentia la música ambiental que omplia la meva ànima d'esperança de que tot anava bé, i aviat podria tornar a casa.

Prenia amb força el mocador que la meva estimada marona m'havia donat, quan al entrar al hospital ens havien separat, i amb el qual sentia menys la solitud d'aquella llarga espera.

No culpo a ningú. Gracies per tots els que fan tan be la seva feina.

Peró espero en un futur uns hospitals diferents. On tothom entengui que les persones som molt més que cosos físics que s'han de recuperar. Que soms un mon d'emocions, de pors, de necessitat de tendresa i calor humà; perquè així se recupera molt mes bé la salut física.........cuidant el nostra mon emocional.